Archives de catégorie : conferéncia

Dimècres Universitaris Occitans: Gilda CAITI-RUSSO e Arvèi LIEUTARD

Conferéncia DUOC
28 de genièr mercredi 18:30
Ostal d’Occitània 11 carrièira Malcosinat (mètro Esquiròl)

Gilda CAITI-RUSSO & Arvèi LIEUTARD
(Universitat Paul-Valéry, Montpelhièr)

Lo Pichòt Talamus de Montpelhièr : de l’escritura manuscricha al format electronic

Despuèi quatre ans, una equipa multidisciplinària de cercaires trabalha a la mesa en plaça d’una edicion electronica dels tèxtes occitans produches pel Consulat de Montpelhièr a l’Edat Mejana. Los divèrses manuscriches occitans que compausan lo Pichòt Talamus representan una quantitat colossala de donadas que sa produccion s’espandís sus tres sègles, de las annadas 1260 a 1426.

Gilda CAITI-RUSSO e Hervé LIEUTARD presentaràn lo trabalh tecnic d’edicion electronica al format XML que s’inscriu mai precisament dins l’encastre de la TEI (Text Encoding Iniciative), un sistèma destinat a facilitar la creacion, l’escambi e l’integracion de las donadas textualas informatizadas. Delai dels aspèctes tecnics, son pr’aquò avant tot de critèris scientifics que devián guidar las causidas dels editors. A travèrs lo tractament dels indèxes de personas e de luòcs dins los divèrses manuscriches que compausan lo Pichòt Talamus, mostraràn cossí la TEI permet non pas son que de gerir la granda quantitat d’informacions contengudas dins los divèrses manuscriches, mas tanben de rendre compte dels divèrses nivèls d’estructuracion de la tradicion manuscricha medievala.
*
Gilda Caiti-Russo es mèstra de conferéncias d’occitan medieval
a l’Universitat Paul-Valéry (Montpelhièr). Trabalha a la restitucion del sens del tèxt
occitan ancian suls plans lingüistic, istoric e literari.
Arvèi Lieutard es mèstre de conferéncias en linguistica occitana a l’Universitat de Montpelhièr.
Especialista de linguistica occitana (fonologia e dialectologia), s’interèssa tanben a totes los aspèctes de la produccion escricha en occitan dins una perspectiva sociolinguistica e mai especificament a la question de la grafia occitana a travèrs los tempses.

Dimècres Universitaris Occitans: Rémy Gasiglia

Dimècres 10 de decembre de 2014 – 18:30

DUO (Dimècres Universitaris Occitans, ex-DMOO)

Ostal d’Occitània, 11 carrièira Malcosinat, 31000 Tolosa (M° Esquiròl)

Rémy GASIGLIA (Universitat Niça Sòfia Antipòlis)

Rescontre amb un poèta d’òc doblidat : l’edicion de las Œuvres nissardes de Loís Andrioli (1766-1838)

Loís Andrioli es citat pels istorians de la literatura occitana, una carrièira de Niça pòrta son nom, mas son òbra e sa destinada pauc comuna son generalament mesconegudas. d’un paire vengut dels Grisons e d’una maire nissarda originària d’Utèla, nasquèt a Sospèr en 1766 e moriguèt a Turin en 1838. Aquel oficièr del reialme de Sardenha, que combatèt en 1793 sus l’Aution e acabèt sa carrièira jos la Restauracion amb lo grade de coronèl, foguèt academician, poèta e dramaturg en lenga italiana. Compausèt tanben, dins lo niçard de la debuta del sègle XIX, de vèrses demorats per l’essencial inedits pendent près de dos sègles.

La partida dialectala de son òbra, conservada a la Bibliotèca reiala de Turin, compren lo recuèlh cortet de las Poesio nissardei e mai que mai l’epopèia en sièis cants entitolada Segurano (1832), version nissarda del poèma en italian qu’aviá consagrat vint e sèis ans mai d’ora a l’eroïna del sèti de Niça per las tropas franco-turcas en 1543.

D’una vasta cultura classica, grand legeire del Tasso e de l’Ariòsta, mas sensible a l’actualitat literària de son temps, Andrioli se situa al caireforc de las literaturas italiana e francesa. Tot en manifestant dins sos tèxtes un amor de son país natal e de sa lenga mairala qu’un aluenhament fòrça long aviá pas pogut entamenar, participèt de Turin estant a la segonda renaissença de las letras d’òc e forniguèt al patrimòni literari niçard una contribucion qu’es pas de negligir e que l’edicion de Rémy Gasiglia (Acadèmia nissarda, 2013, CLXXXVII-396 p.) volriá tirar de l’oblit.

Rémy GASIGLIA es professor de lenga e de literatura d’òc a l’Universitat Niça Sophia Antipolis. Membre del Centre Transdisciplinari d’Epistemologia de la Literatura, consagra sos trabalhs de recerca a las letras occitanas de l’edat barròca al jorn de uèi.

 

 

Mercredi 10 décembre 2014 – 18:30                                                                                    (FR)

DUO (Dimècres Universitaris Occitans, ex-DMOO)

Ostal d’Occitània, 11 rue Malcousinat, 31000 Toulouse

Rémy GASIGLIA (Université Nice Sophia Antipolis)

Rencontre avec un poète d’oc oublié : l’édition des Œuvres nissardes de Louis Andrioli (1766-1838)

 

Louis Andrioli est cité par les historiens de la littérature occitane, une rue de Nice porte son nom, mais son œuvre et sa destinée peu commune sont généralement méconnues. D’un père venu des Grisons et d’une mère niçoise originaire d’Utelle, il naquit à Sospel en 1766 et mourut à Turin en 1838. Cet officier du royaume de Sardaigne, qui combattit en 1793 sur l’Authion et termina sa carrière sous la Restauration avec le grade de colonel, fut académicien, poète et dramaturge en langue italienne. Il a également composé, dans le nissart du début du XIXe siècle, des vers restés pour l’essentiel inédits pendant près de deux siècles.

 

La partie dialectale de son œuvre, conservée à la Bibliothèque royale de Turin, comprend le court recueil des Poesio nissardei et surtout l’épopée en six chants intitulée Segurano (1832), version nissarde du poème en italien qu’il avait consacré vingt-six ans plus tôt à l’héroïne du siège de Nice par les troupes franco-turques en 1543.

D’une vaste culture classique, grand lecteur du Tasse et de l’Arioste, mais sensible à l’actualité littéraire de son temps, Andrioli se situe au carrefour des littératures italienne et française. Manifestant dans ses textes un amour de son pays natal et de sa langue maternelle qu’un très long éloignement n’avait pu entamer, il participa depuis Turin à la seconde Renaissance des lettres d’oc et fournit au patrimoine littéraire nissart une contribution non négligeable que l’édition de Rémy Gasiglia (Acadèmia nissarda, 2013, CLXXXVII-396 p.) voudrait tirer de l’oubli.

 

Rémy GASIGLIA est professeur de langue et de littérature d’oc à l’Université Nice Sophia Antipolis. Membre du Centre Transdisciplinaire d’Épistémologie de la Littérature, il consacre ses travaux de recherche aux lettres occitanes de l’âge baroque à nos jours.

DMOO 2013-2014: 5

Conferéncia DMOO – Ostal d’Occitània (11, c. Malcosinat)

Dimècres 16 d’abril de 2014 – 18:30

Ròsa BLIN-MIOCH (Universitat Paul-Valéry, Montpelhièr III)

Las Letras de la Felibressa roja Lídia Wilson de Ricard (1850-1880)

a l’escasença de la parucion de son libre a las Presses universitaires de la Méditerranée.

La color associada al Felibritge es la màger part del temps la de sos creators de 1854 a Fontsegunha, la de Roumanille o la atribuida a Aubanel, l’estampaire del papa o a Mistral vièlh, lo blanc. Existís pasmens tre 1876 un felibritge roge, republican, marcat pel movement comunalista que s’exprimís dins sos almanacs La Lauseta. Son nucli creator foguèt congreat a Montpelhièr per lo marqués comunard Loís-Xavièr de Ricard, còfondador a París del Parnasse Contemporain,  e per lo poèta audenc August Forés.

Un tresen personatge que l’estudi de Rosa Blin-Mioch cerca las rasons de son escafament i participa : Lydie Wilson de Ricard. Las letras d’aquesta Parisenca – que sas originas son escosesa e flamanda – davalada  a l’entorn de Montpelhièr, las que son adreiçadas en particular a August Forés en 1876 e 1877, nos permeton de descobrir la que prenguèt sa part tota de l’òbra comuna. Rapòrtan lo resson de son aprendissatge del dialècte de Montpelhièr, de sas creacions poëticas. Lídia Wilson de Ricard foguèt publicada dins la Revue des langues romanes, primada al temps de las Fèstas latinas de Montpelhièr de 1878. Escriguèt jos los noms de Lydie de Ricard, Na Dulciorella, Lidia Colonia. La correspondéncia se situa a la debuta de la IIIena Republica e de sos enjòcs : amnistia dels comunards ; egalitat femna/òme amb lo subjècte del maridatge e del divòrci ; la laïcitat amb los enterraments civils ; la libertat de la premsa.

Trespassant lo ròtle devolgut a las femnas, pauc presentas dins lo Felibritge, Lydie Wilson de Ricard. i afortís sas conviccions politicas e son interès pel Federalisme que son marit n’es un teorician. Lor venguda dins lo Miègjorn es pas deguda sonque a las condicions politicas, mas a l’amor per la lenga del Miègjorn e per Mistral, present tre son primièr libre parisenc. Lo Parnasse foguèt una de las escòlas de Lidia, son esperit favorizèt la descubèrta de la natura del Miègjorn que percorrèt amb sa sòrre Joana, pintra, que li manda de letras que son de vertadieiras criticas artisticas dins lo temps de la debuta de l’impressionisme. Vesèm tanben nàisser dins aquela correspondéncia l’amor partit de Joana e Forés e un projècte de maridatge, libertat que poirà pas se congrear : Joana moriguèt a 25 ans a la fin de 1877 de tuberculòsi.

A lor entorn fòrça correspondents forman una telaranha que s’espandís del nivèl local al nivèl europenc.

Ròsa Blin-Mioch es ara jornalista a la retirada e cercaira associada al Réd’òc-LLAC de  l’Universitat Paul Valéry (Montpelhièr III). Lo libre Lydie Wilson de Ricard (1850-1880) Les Lettres de la félibresse rouge editat per las PULM es eissit de sa tèsi sostenguda en 2010 jos la direccion de Felip Martel. Sas recercas crosan los estudis de genre e los de civilizacion dins la tòca de contribuir a l’istòria de las femnas occitanas, que foguèsson femnas del pòble, felibressas o escriveiras.

DMOO 2013-2014: 4

Conferéncia DMOO – Ostal d’Occitània (11, c. Malcosinat) (version francesa çai sota)

Dimècres 22 de genièr de 2014 – 18:30

Joan SIBILLE (CNRS)

La Passion de sant Andrieu, drama religiós de 1512 en occitan briançonés

Dins lo Briançonés de la fin del sègle XV e de l’entrada del sègle XVI, dins un contèxt de lucha contra l’eresia vaudesa e de represa en man de las conciéncias per la Glèisa catolica, la representacion de dramas religioses es un del mejans d’afortir una teologia triomfanta que vòl exaltar l’omnipoténcia divina que cadun n’es al còp l’estrument e lo testimòni.

Sus una quizenada de dramas religioses que lor representacion es atestada a l’entorn de Briançon a aquela epòca – per d’archius o d’inscripcions lapidàrias – sèt tèxtes son arribats fins a nautres.

La Passion de sant Andrieu (o Liber secundus sancti Andree) es un drama que presenta lo martiri de sant Andrieu, evangelizator d’Akhaia al sègle primièr de l’èra crestiana. Lo tèxt foguèt escrich en 1512 par Marcelin Richard (vèrs 1546-vèrs 1515), capelan emerit de Puèi Sant Andriu còsta Briançon, dins la lenga vernaculara del luòc. Foguèt representat le 20 de junh de 1512 o de 1513, jos la direccion de Bernard Chancèl, vicari de la parròquia, que faguèt tanben mai d’una correccion o interpolacion dins lo manescrich.

Dins una primièira partida serà question del contèxt istoric, religiós e linguistic. La seconda partida presentarà le pèça e lo manescrich. La tresena s’interessarà a la lenga de l’òbra dins una amira de comparason amb los autres “mistèris” alpencs e los parlars modèrnes de la region.

Après d’estudis de letras, Joan SIBILLE faguèt carrièira al Ministèri de la cultura. Dintrèt en 1998 a la Délégation Générale à la langue française (DGLF) coma cargat de mission per las lengas “regionalas”. Parallèlament donèt de corse d’occitans a l’Universitat de París 8. En 2003 sostenguèt una tèsi de doctorat en linguistica sus la Passion de sant Andrieu. Dempuèi 2010 es cargat de recèrca al CNRS (laboratòri CLLE-ERSS, Universitat de Tolosa II – Lo Miralh). Publiquèt diferents articles en linguistica occitana e en glotopolitica de las lengas de França. A l’ora d’ara trabalha suls parlars occitans de Carcin Naut e de las valadas occitanas d’Itàlia.

Conférence DMOO – Ostal d’Occitània (11, rue Malcousinat)                                                

Mercredi 22 janvier 2014 – 18:30

Jean SIBILLE (CNRS)

La Passion de saint André, drame religieux de 1512 en occitan briançonnais

 

Dans le Briançonnais de la fin du XVe et du début du XVIe siècle, dans un contexte de lutte contre l’hérésie vaudoise et de reprise en main des consciences par l’Église catholique, la représentation de drames religieux est un moyen parmi d’autres d’affirmer une théologie triomphante qui exalte la toute puissance de Dieu dont chacun est à la fois l’instrument et le témoin.

Sur une quinzaine de drames religieux dont la représentation est attestée a cette époque dans les environs de Briançon,  – par des archives ou des inscriptions lapidaires – sept textes sont parvenus jusqu’à nous.

La Passion de saint André (ou Liber secundus sancti Andree) est un drame met en scène le martyre de Saint André, évangélisateur de l’Achaïe au premier siècle de notre ère. Le texte fut rédigé en 1512 par Marcellin Richard (vers 1465-vers 1515), chapelain émérite de Puy-Saint-André près de Briançon, dans la langue vernaculaire du lieu. Il fut représenté le 20 juin 1512 ou 1513, sous la direction de Bernard Chancel, vicaire de la paroisse, qui a également opéré un certain nombre de corrections et d’interpolations dans le manuscrit.

Dans une première partie on évoquera le contexte historique, religieux et linguistique. La deuxième partie consistera en une présentation de la pièce et du manuscrit. Enfin, la troisième partie évoquera la langue de l’œuvre dans une perspective de comparaison avec les autres “mystères” alpins et les parlers modernes de la région.

Après après des études de lettres et une  carrière au Ministère de la culture, Jean SIBILLE intègre en 1998 la Délégation Générale à la langue française (DGLF) comme chargé de mission pour les langues “régionales”. Parallèlement il dispense des cours d’occitan à l’Université de Paris 8. En 2003 il a soutenu une thèse de doctorat en sciences du langage sur la Passion de saint André. Depuis 2010 il est chargé de recherche au CNRS (laboratoire CLLE-ERSS, Université de Toulouse II – le Mirail). Il a publié différents articles en linguistique occitane et en glottopolitique des langues de France. Il travaille actuellement sur les parlers occitans du Haut-Quercy et des vallées occitanes d’Italie.

DMOO 2013-2014: 3

DMOO, Dimècres 4 de decembre de 2013 – 18:30, Ostal d’Occitània
Joan THOMAS (Universitat de Tolosa II-Lo Miralh, ESPE)
A la descobèrta d’un tresaur ! Un misteriós diccionari occitan del sègle XVIII

Vos convidam a venir descobrir un vertadièr tresaur que demorava jos la posca d’un granièr. Es un vertadièr tresaur linguistic aquel diccionari del sègle XVIII de mai de 2000 paginas e qualque 34 000 dintradas. Anonim, jamai copiat pels autres lexicografes occitans, l’obratge, bastit amb rigor, nos balha a legir la vida vidanta del mond entre Provença e Lengadòc abans la Revolucion. Una òbra que despassa la de Boissier de Sauvages. Es un diccionari entre doas lengas que vos presentarem ont las illustracions dels ensages de definicion son d’una granda riquesa, faitas de provèrbis o d’exemples preses dins la literatura que durbisson una fenèstra novèla sus l’istòria literària del sègle XVIII.
Lo diccionari se pòt consultar sus :

http://tolosana.univ-toulouse.fr/notice/165803770

*
Joan THOMAS, doctor en sciéncias del lengatge e en estudis romanics, ensenha la lenga e la literatura occitanas dins l’ensenhament segondari e a l’ESPE (Universitat de Tolosa II-Lo Miralh). Son trabalh de recerca es centrat principalament sus l’istòria de la linguistica occitana (Linguistica e renaissentisme occitan, IEO, 2006).

DMOO 2013-2014: 2

Dimècres 6 de novembre de 2013 – 18:30

Conferéncia DMOO (Los Dimècres del Miralh a l’Ostal d’Occitània)

Ostal d’Occitània – 11, carrièra Malcosinat – 31000 Tolosa – M° Esquiròl

Katy BERNARD (Universitat Michel de Montaigne, Bordèu III)

Lo Nient e la Jòia

Las cançons de Guilhèm d’Aquitània

Guilhem, Guillem dins la lenga de sas cançons, la lenga d’òc, es lo seten comte de Peitieus e lo noven duc d’Aquitània. Es lo grand d’Alienòr, lo rèiregrand de Ricard Còr de Leon e de Joan sens Tèrra, l’aujòl de sant Loís.

Es tanben lo primièr trobador de l’Istòria.

Onze cançons nos demòran d’el.

Nos fan viatjar, entre fin’amor e palhardariá, farça e renonciament, jòia e nient, dins un univèrs de las facetas multiplas, que dins son còr s’impausa la personalitat atipica d’aquel grand senhor cantaire de l’esperit d’avantgarda :

Farai un vers de dreit nien :

Non er de mi ni d’autra gen,

Non er d’amor ni de joven,

Ni de ren au,

Qu’enans fo trobatz en dormen

Sus un chivau.

Farai un cant de nient blos :

Serà pas a prepaus de ieu ni de cap d’autra personsa,

Serà pas a prepaus de l’amor ni de la joventut,

Ni de res mai,

Ja que foguèt trobat en dormissent

Sus un caval.

Katy Bernard es mèstra de conferéncias d’occitan a l’Universitat Miquèl de Montanha (Michel de Montaigne), Bordèu III, especialista de l’occitan modèrne e medieval ; mai precisament dels tèxtes literaris (la lirica dels trobadors, romans e novèlas) e nonliteraris (astrologia, divinacion, magia) de l’occitan ancian. Es per alhors presidenta de l’associacion Trobadas que sa tòca màger es de defendre, illustrar e promòure la literatura dels trobadors per divèrsas manifestacions scientificas e culturalas.

(FR)

Mercredi 6 novembre 2013 – 18:30

Conférence DMOO (Los Dimècres del Miralh a l’Ostal d’Occitània)

Ostal d’Occitània – 11, rue Malcousinat – 31000 Toulouse – M° Esquirol

Katy BERNARD (Université Michel de Montaigne, Bordeaux III)

 Le Néant et la Joie

Les chansons de Guillaume d’Aquitaine

Guillaume, Guillem dans la langue de ses chansons, la langue d’oc, est le septième comte de Poitiers et le neuvième duc d’Aquitaine. Il est le grand-père d’Aliénor, l’arrière-grand-père de Richard Cœur de Lion et de Jean sans Terre, l’ancêtre de saint Louis.

Il est aussi le premier troubadour de l’Histoire.

Onze chansons nous restent de lui.

Elles nous font voyager, entre fin’amor et paillardise, farce et renoncement, joie et néant, dans un univers à facettes au cœur duquel s’impose la personnalité atypique de ce grand seigneur chanteur à l’esprit d’avant-garde :

Farai un vers de dreit nien :

Non er de mi ni d’autra gen,

Non er d’amor ni de joven,

Ni de ren au,

Qu’enans fo trobatz en dormen

Sus un chivau.

Je fais un chant de pur néant :

Il n’est de moi ni de nul autre,

Il n’est d’amour ni de jeunesse,

Ni de rien d’autre,

Puisqu’il fut trouvé en dormant

Sur un cheval.

 

Katy Bernard est maître de conférences d’occitan à l’Université Michel de Montaigne, Bordeaux III, spécialiste de l’occitan moderne et médiéval ; plus précisément des textes littéraires (la lyrique des troubadours, romans et nouvelles) et non-littéraires (astrologie, divination, magie) de l’occitan ancien. Elle est par ailleurs présidente de l’association Trobadas dont le but principal est de défendre, illustrer et promouvoir la littérature des troubadours par diverses manifestations scientifiques et culturelles.